Setembre de la vida

Ha estat nit de Sant Joan a la ciutat i aviat tindrem la lluna plena sobre el mar de Barcelona. Esclaten les fogueres i la pòlvora, la nit més llarga de l'any, comença l'estiu i jo, en canvi, em sento a primers de setembre. Primers de setembre de la meva vida, amb l'estiu ben present però a punt ja d'ensumar tardor. 50 anys. No cal dir més. No sé què és la crisi dels cinquanta, encara que a vegades penso que la crisi de debó és negar o desconèixer la crisi! Però el meu cos funciona més o menys bé, el meu cap em dona encara bones estones i la meva capacitat d'emocionar-me, de tenir idees i projectes, de trobar il.lusions dins meu, d'estudiar i de conèixer, de ser curiós en dues paraules, segueix intacta.

Em pregunto, però, quant durarà aquest temps de la meva vida, que ben poc té a veure, de fet, amb l'edat cronològica. Veig amics de més edat i els veig amb il.lusió i trempera, amb ganes de fer coses encara i penso "que em duri a mi també!". El món del vi s'ha convertit, una mica, en el camí de la meva vida. Un camí planer i agradable, que em permet anar amunt i avall amb comoditat i facilitat: conec un nou vi, el tasto i em recorda els camps de blat i ordi de la meva infantesa a l'Alta Anoia. N'oloro un altre i em du a les platges de la meva adolescència al Maresme. Hi ha un tercer vi que em fa pensar en les postes de sol de la primera edat madura a Ravello. I, així, vaig amunt i avall, entre records i nous projectes, de la mà del cep i dels seus fruits. Des que va ser solstici d'estiu i fins que arribi la lluna plena primera celebrarem els anys, la meva dona i jo. Hem begut i rigut amb amics i familia, hem menjat de gust. Què és la nostra festa, en aquest racó de món de mar i muntanyes sense bons vins, bon menjar i una taula amb converses al voltant?

Hem disfrutat, en una conxorxa deliciosa entre Cèsar Cànovas i Sergi de Meià, d'una flor de carbassó, tendrament rebossada i farcida de pernil Joselito i formatge amb un Vincent Pinard Sancerre Florés 2008; o d'un bonítol de Tossa amb vi negre i cebetes, amb un sorprenent Gernot Heinrich Neudsiedlersee Blaufränkisch 2007; o amb una peça de vedella mínimament segellada i un cada cop més atractiu Goisot Côtes d'Auxerre Corps de Garde 2006. Hem descobert els fabulosos bànitsas, de mil sabors de la Mediterrània (encara que els facin uns amics búlgars) i els hem pres amb un deliciós i sempre sorprenent fié gris dels Goisot, Saint-Bris Corps de Garde 2008, amb un tànic i molt amable xampany de Françoise Bedel, Entre Ciel et Terre (pinot meunier en puresa) i amb Tabaneras 2007 (de la DO Ribera de Duero), perfilat i lleuger com pocs riberas. Hi ha hagut més vins i menjars, més trobades i emocions, més sorpreses i felicitacions. Ens hem sorprès amb la qualitat i sabors de l'estupenda coca de Sant Joan, de fruites i prou, feta per un pastisses japonès, Ochiai. I l'hem presa amb un Muskateller Auslese 2007, tant fresc i floral al mateix temps, de Basserman-Jordan, del Palatinat...

Però la festa s'acaba. Els dies comencen a escurçar-se quan arriba setembre, encara que la llum hi és preciosa, l'aire clar i la fresca del vespre acompanya i acarona els cossos. Setembre, el setembre de la meva vida, m'agrada i desembre...desembre encara queda lluny!

Lou Reed canta una de les millots versions que conec de "September Song" del meu admirat Kurt Weill. Serveixi de sonor agraïment a tots els amics que, per un camí o un altre, m'han fet arribar el seu pensament i la seva felicitació. Moltes gràcies a tots per ser-hi!

La primera foto es de fastshootbcn. La segona de jordillar, ambdues a Flickr.