El director de la revista Cuina (menjar/beure/viure), Josep Sucarrats, ho descrivia amb encert al darrer editorial de la seva revista (n.109), quan parlava de com està afectant la crisi al negoci de la restauració, en totes les seves modalitats, versions i components (vins inclosos, és clar): "No és perquè sí que la varietat de preus i estils de menús s'ha multiplicat arreu...després d'anys d'avantguarda desbordada, la contrareforma que havien pronosticat els teòrics de la cuina comença a ser evident". I tant que ho és. Hem superat per dalt, per baix, per sota i per sobre el concepte de "bistronòmic" i aquell que tenia un menú estàndart de 40 € te n'ofereix, ara, un de 20 i pocs €. I aquell que té inquietuds, que s'ha mogut, ha viatjat, s'ha format en països i cuines diferents, obre un local, s'empenyora fins a la barretina, però ofereix menús de migdia que voregen els 10 €. Tots podríem posar-hi uns quants noms aquí. Jo vaig parlar de Nuvola Café i avui ho faig de La Generosa. D'altres han parlat de Cuatro, del Carmelitas o de Topik. Si hi afegim les petites raccions, altrament dites "tapes", i la cuina freda (sense fogons), la nòmina creix molt a Barcelona. Tothom busca el seu lloc sota el sol i la millor manera de sobreviure. Cal, però, destriar el gra de la palla...
La Generosa és un d'aquells llocs que amb prou feines du un any obert i està començant a fer forat. En Quim Monzó vivia al barri (Casp 151, al costat de l'Auditori), havia treballat als fogons, a les barres, a les taules i havia viatjat un munt. Sortia de casa i no trobava massa coses que el convencessin per entaular-se (amb excepcions com el Piratas, segur...). I no s'ho va pensar massa: a pesar de les dificultats econòmiques en qualsevol inici de negoci (imprevistos inclosos), va arreglar una antiga fàbrica (amb gust i discreció), va triar una petita però molt eficaç carta de vins (proveïdors més notables: Joan València, de Cuvée 3000 -que és al costat-, i Benoît Valée, de L'Ànima del Vi) i ha començat a fer menús de migdia a 10,5 €. Moltes hores cada dia, molt poc descans però la cosa ha començat a funcionar. Eclecticisme, varietat, plats d'aquí i d'allà, moltes ganes. El dia que vaig ser-hi, vaig disfrutar d'algunes de les coses que vam menjar: un chili de carn poderós però molt agradable i gens carregós, amb "nachos" (entre cometes al paper del menú, potser perquè són industrials, però funcionen!). Una bona sensibilitat per a les amanides i, sobretot, pels amaniments, on juga molt amb textures i sabors, amb fruites i verdures molt variades.
I el plat estrella, pel meu gust aquell divendres: unes costelles de porc asiàtiques amb xips de patata. Les costelles van arribar delicadament caramelitzades i arrebossades amb sèsam i la carn era molt tendra i melosa. Un festival. Hi ha coses a millorar, és clar: treballar de 16 a 18 hores cada dia durant gairebé un any (tancarà ara a l'agost per primera vegada), t'acaba xuclant la inventiva i l'energia, i la truita a la francesa amb pernil dolç era discreta, així com els xips de patata del porc, massa estovats. Millorarà perquè tenen clar què i com volen fer-ho, toquen de peus a terra i la fórmula funciona. Funciona, sobretot (és clar: si qui s'asseu a taula és un grup que estima beure i menjar al mateix nivell!!!), si la carta de vins és prou interessant com per motivar una tornada (això sí, cal canviar les copes, eh?). I aquí la dona d'en Quim, l'Alba, té la sensibilitat necessària com per oferir, per exemple, un dels més senzills però suculents chenins d'Anjou (Loire): Le P'tit Blanc dels Ménard 2008, Christine i Joël (Domaine des Sablonnettes, a Rablay sur Layon). Són uns productors emblemàtics per a mi perquè, en el màxim respecte de les varietats de raïm de la seva terra, fan exactament el que els ve de gust. Que entra a l'AOC, perfecte. És el cas, del P'tit Blanc (Appellation Anjou Contrôlée). Que no hi entra? L'ampolla surt igualment al mercat i que visquin els Vins de Table de France, que tan feliços ens fan!
Le P'tit blanc és una expressió molt francesa que designa aquell vi de cada dia que, com d'una manera tan divertida defineixen els mateixos Ménard, "on boit sans chichi ni tralala sur le zinc du bistro". Un monovarietal de chenin, 12,5%, procedent de conreu ecològic certificat, que no és més que el most fermentat amb els llevats de la vinya. I prou. El 2008 està en un moment esplèndid, encara que L'Ànima del vi ja té el 2009 a la venda (a menys de 9 euros...). Groc de la ginesta és el seu color, paladar de la garriga el seu sabor, posgust llarg com el riu que el veu néixer i una textura en boca ampla però de molt fàcil beure. Ja ho sabeu, un vi que es beu com l'aigua i que acompanya el menjar de meravella. Aquest any d'ampolla, a més, va fer que entonés una bonica cançó de cloenda amb les costelles. Us ho asseguro.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada