La Sara Pérez va afirmar, fa anys en una entrevista, que va aprendre més a fer vi estudiant filosofia que no enologia. Jo encara no la coneixia. Havia begut algun vi seu (estic parlant de fa més de set anys) i no em deia res especial més enllà d'allò de connectar amb les arrels del nou Priorat (el seu pare i el seu sogre són al pinyol de la recreació de la zona). Amb els anys, hem canviat molt, tant ella com jo. Jo he anat entrenant els meus sentits i la meva manera d'escriure, he begut i estudiat (sí, estudiar és el verb) vins de tot el món, però sobretot de casa nostra, i, per bé i per mal, he educat un criteri, un punt de vista. Des de fa cinc anys, a més, intento explicar-lo...Per bé i per mal, doncs, he de lluitar ara sovint contra aquest criteri perquè sempre que bec un vi (sigui conegut o no), no vull ser injust amb ell i no el vull beure amb cap apriorisme al cap, al nas i al paladar. Però el criteri, el punt de vista hi és...
I què diu aquest punt de vista? Doncs ben senzill: la feina del pagès que té raïm als seus camps ha d'estar el més arrelada possible a la tradició de la seva terra. La seva feina ha de ser tant respectuosa com sigui possible amb la vida que dona vida als ceps. I el seu vi ha de transmetre, tant com sigui possible, les característiques del seu territori. Això té implicacions en el tipus de raïms que es treballen, en la viticultura que es fa a les vinyes i en la feina que converteix el most en vi. Hi afegiré dues coses que no sempre tenen a veure amb la qualitat final del vi, però que jo aprecio especialment: quanta menys intervenció humana i més respecte per la feina que, d'una manera natural, desenvolupa la vinya en el seu entorn, millor. I un adjectiu que, ho reconec, està per complet passat de moda: quant més control tingui el viticultor sobre tot el procés que acaba duent un raïm a l'ampolla, millor. Hi incloc la venda! D'això se'n diu fer una feina artesana, en català: una persona que respecta les tradicions del seu entorn, que les coneix, reconeix i usa i, sobretot, que les mecanitza el menys possible. Una persona que controla tot el procés i és capaç d'explicar-lo.
L'objectiu és clar: el pagès que té raïms als seus camps és en una posició privilegiada per mantenir i enfortir el vincle amb la natura que l'envolta. El que més aprecio en una ampolla, encara que tècnicament no sigui una meravella, és saber trobar-hi la natura d'on procedeix. Amb les menys trampes possibles, de la forma més descarada i descarnada possible. El vi que més m'agrada m'ha d'emocionar i m'ha d'explicar d'on ve. Ha de fer-ho, a més, sense cridar, en diàleg suau i reposat. La Sara Pérez, d'una manera per complet natural i espontània, però molt meditada al mateix temps (tal i com treballa la natura, tal i com és ella mateixa), ens va explicar d'on ve, on és i on vol arribar. Sense moure's del Priorat i formant part, ara, d'una manera íntima i profunda de la comarca. Ens va explicar com hem trencat el diàleg entre home i natura. Com, del diàleg, hem passat al monòleg dèspota de l'home contra la natura. Ens va explicar com l'home ha decidit, després de segles de viure amb la natura, buscar la felicitat fora d'ella. Ens va descriure com ella, ara, perquè forma part del paisatge i s'hi ha integrat plenament, pot restablir aquest diàleg.
Ens va explicar com, al Priorat i a cops de pedra, ha après que no es pot dominar la natura, que no s'ha de dominar la natura. Ens va explicar que la vinya, quan ella va començar a treballar-hi, era fràgil perquè depenia per complet del que la Sara li donava. No tenia vida pròpia...Va decidir passar al conreu ecològic i fer que la vinya comencés a trobar les seves pròpies maneres de defensar-se. Com sempre havia passat, la vinya va "tornar a classe" per aprendre a ser ella mateixa. Van ser dos anys molt durs, d'extrema debilitat, de crisi regeneradora i curativa. De pors, tant de la Sara com de la vinya. Fins que va arribar la tercera primavera. La vinya havia canviat. I la Sara amb ella: les textures eren diferents, les olors també. La Sara mateix havia canviat amb la seva terra: ara començava a sentir que formava part del paisatge. Va arribar la setena primavera i un exèrcit de fauna autòctona es va arrenglerar amb la Sara per treballar junts, ella, ceps i insectes i animals. El cercle virtuós, el cercle de la perfeccció, començava a tenir sentit de nou: cereals, bosc, vinya, animals, petits cercles tots ells dins del cercle de la producció del raïm i del vi que han fet que la connexió s'hagi restablert i que el diàleg hagi recomençat. La Sara sap escoltar de nou les mil paraules de la natura. Pot intervenir en la viticultura, pot fer-ho en el paisatge, però els seus ceps prefereixen parlar amb ella abans que els toqui massa. Al celler acabarà passant el mateix. La Sara, ara, embotella petites dosis de natura, petites porcions de Priorat, petites gravacions del seu diàleg permanent amb ell. I té l'esperança (li veig als ulls), encara que la formuli com una pregunta, que els que bevem els seus vins poguem sentir aquestes veus, assaborir aquesta melodia i, fent-ho, poguem ser una mica més feliços: sent-ho, li tornarem a la natura allò que, d'una manera tan generosa (i amb la Sara de demiürg), ens ha ofert. I completarem, de nou, el cercle.
El dia de la xerrada de la Sara, dia de fruita, amb la lluna en quart creixent des de feia un parell de dies, amb la terra i la llum del Priorat dominant-ho tot, vam beure una copa de Mas Martinet 20007: terra i pedra foguera. Brots de grosella negra i matoll. Farigola i agulla de pi.
La foto de la Sara, feta durant el debat, és de Malena Fabregat, qui ens ofereix, a més, un gran complement a aquest post mateix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada