Collita Roja 2008 de Pardas

He tingut la temptació d'escriure un post hiperbòlic, per dues raons: m'agrada molt com són i què representen en Ramon Parera i en Jordi Arnan (els creadors, el 1996, del celler) al Penedès; i m'agraden molt els vins que surten del Celler Pardas. Però no. Aquest text ha de ser contingut i intens. Com ho són ells: pagesos dedicats en cos i ànima a les seves vinyes i al seu vi. I només això, pagesos de ceps, que fan vi. Seriosos i, fins que no en coneixes aquell punt de complicitat i sornegueria (si més no, en Ramon, que és amb qui em faig jo més, és així), matisat per certa timidesa, sorruts. Una mica, se m'acut, com és també el sumoll:  ceps més aviat barroers, que agafen no poques malures i donen un fruit potser excessiu i amb el que costa treballar. El cep i aquests dos pagesos són aliats des de fa anys en una aventura que surt de les arrels profundes de la història del Penedès: reivindicar altre cop el sumoll, entendre que s'hi poden fer moltes més coses que una aportació a un rosat o un rosat complet (que també); proposar que a les vinyes d'on surt el Collita Roja només hi ha terra i treball manual: ni herbicides, ni pesticides, ni productes de síntesi; parlar amb els ceps ja vells, ferits per mil topades amb la natura que els envolta, sense fer-hi res: ells practiquen el no-cultiu, no llauren la terra i treballen amb les cobertes vegetals que en surten, espontànies i sense cap tria voluntària. Allò que la terra  va donar entre els dies 1 i 8 d'octubre de 2008, és el que trobem al Collita Roja 2008.

15% de marselan (vinyes de 5 anys el 2008) i resta de sumoll. El per què de la barreja és cosa dels pagesos. Aquest bevedor només pot dir que el caràcter de la marselan (raïm robust, vins profunds, rics en tanins més rodons que els de sumoll i amb una fruita més vermella i perfumada que la que dona el sumoll) s'adiu no poc amb la varietat penedesenca. El sumoll  procedeix de vinyes que són un tresor pel Penedès, vinyes plantades pels avis, ceps patidors i cargolats que estan donant la millor fuita de la seva ja llarga vida. De la Vinya del Pont Nou (St. Llorenç d'Hortons, de l'any 1949), de la del Vinyet (a la Llacuna, plantada el 1962) i de la d'El Coster (a Piera, plantada el 1957), totes elles amb un sòl semblant, argilo-calcari, surt el sumoll d'aquest vi. 2225 ampolles. Uns 16€ cada una. El fruit de cada vinya va macerar aïllat dels altres i va fermentar també així, en una combinació d'acer inoxidable  i bocois de castanyer, en un promig d'entre 20 i 24 dies. La malolàctica del sumoll es feu en acer inoxidable i la del marselan en bóta. També la criança es va fer separada. El sumoll va passar 3 mesos en inox i després a bótes de roure francès (només un 15% de bóta nova i la resta de segon i tercer any). Després va tornar altres 4 mesos a l'acer. El marselan va anar directe a la bóta fins al març de 2010 i després, a inox. La decisió sobre l'ensamblatge  i l'embotellar les van prendre a primers de juliol de 2010.

És un vi de 14% en etiqueta i un PH baix (3,05). Aquesta acidesa marca, sens dubte, el que ha de ser una llarga vida. Begut ara deixa percebre que el seu recorregut està tot just començant. No vull deixar de dir que l'SO2 lliure és de 22 (el total, de 60). És un vi que alguns anomenarien "natural".  El vaig obrir el 6 de setembre, hora baixa. Un dia de fruita i de calor, amb la lluna en quart creixent. Algú pensarà que m'he sonat, però m'és ben igual. Les primeres olors que hi he sentit m'han recordat quan, de petit, pastava fang: argila amb una mica d'aigua a les mans. Perfil de marcada acidesa i de mineralitat concentrada. Lleugeresa en el glop. Pàmpols verds. És un vi profund, per passar-s'hi hores, però el seu perfil és prim. M'ocupa tots els sentits amb rotunditat però no és estrident. És un vi pur, límpid, precís. Té una càrrega d'envelliment que impressiona. Recorda no poc el xiprer i l'aranyó negre. N'he anat guardant a l'ampolla fins ahir mateix, 10 de setembre. El vi segueix sencer, perfecte, però ha guanyat en cos i  és més gustós, més ample. Queda un regust com de bruc i és més fresc. Em recorda la frescor, densa i intensa, de la tinta blava. Una certa olor d'antigor retrobada fa aquest vi, sí. Al final, s'hi percep un lleu regust de fusta no habitual (ara sé per què...les notes les prenc abans de llegir res!), com d'olivera o castanyer.  El deix final és el del taní agreste i el del pebrot vermell a la brasa i confitat. Aquest suc roig de sumoll (el primer que fa com a vi negre el Celler Pardas) és un bon vi ara. D'aquí a uns anys serà un gran vi.