Mas Doix 2006: 1000 entrades!

Fa temps que vaig arribar al Priorat. Han passat els anys i sé que moriré d'aquesta vida amb el seu paisatge, la seva llum, les seves olors, els seus ceps i els seus vins a les meves venes, cos i cervell amarats d'una terra que no em pertany, on no he nascut, però que sento meva. No hi tinc res i ho tinc tot: amics que hi tenen casa i vinyes, amics que hi fan vins, amics que conreen la terra, amics que la trepitgen i passegen, amics que hi han tingut fills, amics que en capturen l'essència. Tant li fa que sigui amb la feina callada de cada dia a la vinya, o a la fosca del celler fent créixer els vins, o anant a buscar llenya per encendre la llar de foc, o fent-ne fotografies, o mirant i recordant-ho tot. Tant li fa: tots compartim un lloc i un esperit que van més enllà d'aquest espai i d'aquest temps i que ens uneixen al fil del que és perquè sempre ha estat i sempre serà. Qui no entengui això, que miri com neix el sol sobre el Priorat des de la Serra Major del Montsant i sabrà què és el cercle de la vida i de la mort, i què la immortalitat. Cal ben poc: el treball ben fet a la vinya, el curs de les estacions sobre els ceps, una verema esbojarrada, una fermentació vivificadora i un silenci cartoixà, que acabarà de fer el vi. Una bona copa, el cel i l'aire de la comarca sobre teu, la protecció il.luminadora del Montsant al fons i aquell glop que penetra tots els sentits, que s'aferra als sentiments i t'arriba a les entranyes per murmurar-te: "ets a la teva terra, la sents sota teu? La vius? No perdis el temps, que els teus peus travessin sabates i sòl i trobin les mateixes arrels d'on surt el vi que estimes. I després, creix cap al cel!"

Aquest quadern de notes va néixer així, ara fa sis anys i cinc mesos. A la vinya, on més de gust em trobo quan sóc al Priorat o a qualsevol altra terra que es deixi tastar en una ampolla de vi. Tornàvem de Poboleda amb el meu amic Valentí Llagostera (un dels propietaris de Mas Doix). Ja feia dos anys que m'havia implicat a fons, sentimentalment parlant (mai no hi ha hagut cap lligam legal, diguem), amb el seu celler i el del meu altre amic, l'Albert Pasanau (Celler Pasanau, a la Morera de Montsant). Des del 2004, les families havíem veremat juntes, avis, pares i fills, amics i professionals. Aquell juny tornàvem d'un tast  de Mas Doix al celler i abans d'enfilar l'autovia, en Valentí em va preguntar: "i tu, per què no escrius un bloc? T'agrada molt el món del vi, tastes, estudies, aprens; i t'agrada molt el món de la literatura, i escriure. Per què no fas un bloc de vins?"  Em vaig quedar parat (no del tot...conduïa jo!) i vaig preguntar: "què és un bloc?" No n'havia vist mai cap, no n'havia llegit cap i no sabia ni com posar-m'hi. En vaig mirar alguns. El primer, dit amb tota l'estima de l'amistat vella i sincera, va ser el del Josep Montserrat Torrents que, més que dialogar en obert i amb tot el món sobre els seus temes, monologava amb contundència. Vaig decidir acollir-me a la literatura que, en aquest país, ha sortit d'alguns dels millors periodistes. Jo no en sóc, de periodista, però vaig pensar que podia esmolar eines de cronista. I em vaig posar a seguir la petja dels grans que abans van ser (i encara disfrutem), Camba, Pla, Luján, Vázquez Montalbán...Ells són, ara, a l'Olimp i jo, aquí, a la terra em barallo amb el fang de les paraules i el sentiment líquid dels vins per intentar construir alguna cosa sòlida.

No sé si me'n surto, però en l'intent m'ho he passat bé i, sovint, molt bé. El quadern m'ha obert la porta de moltes amistats, de viatges i coneixences, de terrers i vins que m'eren per complet desconeguts. I m'ha fet entendre el per què d'aquesta passió meva per la vinya i el seu paisatge, pel cep i el raïm, pel viticultor i el seu vi. No és poc... Roda el món i torna al Born, diem a Barcelona. Sis anys i cinc mesos després, amb 1000 posts al sarró, més de set-centes mil visualitacions de pàgina i més d'onze mil comentaris publicats i contestats, torno als origens del quadern, sota el Montsant, a Poboleda i al Mas Doix, collita del 2006. Va ser un setembre plujós, molt més que el del 2004 i més que el del 2005. La diferència de temperatura entre el dia i la nit va ser menor, sobretot en màximes: van ser més baixes i les mínimes s'hi van acostar més. Veníem d'un 2005 on els ceps no havien patit molt (més ho van fer al 2004 i al 2003) i on la fruita havia madurat bé. 2006 va ser un bon any i la fruita va passar calor el maig i el juny (amb grans diferències tèrmiques), que va tenir dies d'alternança al setembre. L'aigua va caure bé aquell setembre, sense fer mal, i quan vam veremar el raïm que, ara, reposa dins les ampolles de Mas Doix 2006, vam alternar dies de fresca i pluja, amb altres de sol i fresca i uns quants més d'intensa calor. El raïm va entrar al celler entre el 23 i el 26 de setembre, fresc i sa, madurat sense pressa ni pressió.

Costers de vinyes molt velles, d'un promig de 90 anys, un 48% de garnatxa, un 50% de carinyena i un 2% de merlot. Taula de selecció, fora rapa, fermentació en acer a temperatura controlada, barret i "deléstage", maceració de gairebé 5 setmanes i envelliment en barriques noves de roure francès de diferents marques i intensitats de torrat, durant 16 mesos. 15%. Convé beure el vi sobre els 15ºC i obrir l'ampolla (jo no els decanto els Mas Doix) com a mínim mitja hora abans de començar a tastar-lo. Profunditat, pissarra, terra fosca, grafit. Buquet "garni". És un vi amb cos i textura, però d'aromes delicats. L'anyada parla sense presses. La fusta té encara un llarg recorregut dins l'ampolla. Cep, bolet al bosc humit. Cirera madura. És un vi auster i fresc, un vi d'obaga. Tinta blava. Àcid i viu. Una mica de romaní al final, llorer i cassis. Un d'aquells vins que ha sabut captar l'esperit de l'anyada: aquell virgilià frigus captabis opacum, "trobaràs aquella fresca lluny de la llum". No hi ha un Priorat, n'hi ha molts. I aquest és un dels grans representants del seu cor, del seu nucli geogràfic i històric, del Priorat d'arrels més profundes.
Aquest post número 1000 no hauria estat possible sense la generositat de Rafael López-Monné, que m'ha permès fer servir les seves fotografies "Sortida de sol sobre el Priorat" i "Poboleda": el seu treball és tan proper a la visió de l'ull humà...; i sense la complicitat del Valentí Llagostera tampoc: em va regalar l'ampolla de Mas Doix 2006 quan li vaig explicar sobre què volia escriure el post. La foto central la va fer també ell i mostra el grup que va veremar el coster de les Salanques el 26 de setembre de 2006. Fan goig, oi? Doncs va ser un dia ben dur! Això és el que dóna el treball amb el vi i la vinya: amistat, complicitat, companyonia, sentiment de pertinença a una terra i a la seva història i persones. Per això seguim. Hi ha coses que formen part de la nostra cultura i civilització i no canvien amb els anys i els segles. Des d'Homer, aquí estem i aquí seguirem. Aquí seguiran. Gràcies per ser-hi! Salut i bons vins a tots!