Les mandonguilles del Sr. Bach

Sé que no és la meva millor foto (ho sento, Alfons!), però el telèfon, per una banda, la llum escassa, per una altra, i el meu pobre pols, per rematar-ho, no han donat per més. Quedem-nos amb l'essència de la qüestió. Avui, dia 17 de novembre de 2011 (dia de Sant Gregori Taumaturg!), els atzars m'han acabat duent al Mam i Teca. El Sr. Bach s'havia tret la son de les orelles i havia preparat mandonguilles. No és broma: probablement es tracti de les mandonguilles públiques (el millor elogi l'ha fet un company de taula en sortir: "eren com les de la meva mare", ha dit!) que es fan a Barcelona. Deixem-nos, doncs, de mares i àvies (en la meva infantesa, els pares i avis només entraven a la cuina per tastar el punt de sal), i diguem que a un extraordinari sofregit d'albergínia i carxofa, se li afegeixen unes mandonguilles lleument fregides (molt poca farina i menys farina de galeta) que només tenen carn (i una mica d'all, no?), 50%+50%, porc i vedella del Pirineu català. Moltes hores de feina lenta (la cuina de l'Alfons és de les de xup-xup de tota la vida) per acabar amb una mandonguilla saborosa com poques, sencera i, al mateix temps, seriosa i austera. Collons, quina mandonguilla! La carn és el que és i els focs d'artifici els posen el sofregit i el pa que hi hem sucat. Calculem: n'he vist sortir 5 raccions avui al migdia. Posem-hi altres 5 per sopar. Diguem que potser n'hi quedaran demà (és a dir, avui pel lector) unes 15... Jo no m'ho pensaria gaire. Els hi dic de tot cor i pel "carinyu" que els tinc (a Vostès, és clar, lectors que siguin a Barcelona).